Festa Major — Ajuntament d'Esparreguera

Retalls de Festa Major

Retalls de Festa Major, bocins de vida

Per Joana Llordella

Rememorar la Festa Major és com obrir un àlbum de fotos i repassar a través d’aquestes gran part de la nostra existència. La veritat és que m’he passat tantes hores llegint els programes de Festa Major a l’arxiu municipal que a vegades ja no sé si ho he viscut o és que m’ho imagino. Procuraré ser fidel a la realitat.

Recordo que quan era petita el dissabte feien Lluita Lliure a l’Ateneu, una  activitat per als homes, però feia Festa Major. Diumenge al matí se celebrava un concurs de tir al plat. El pare hi participava i guanyava alguna d’aquelles copes que lluïa al menjador de casa, i que jo odiava profundament perquè sempre em tocava netejar-les al llarg de l’any. Clar, era la nena!

No us ho creureu, però un dels records que tinc de molt petita era una fira comercial, que en temps de la II República s’havia celebrat a la carretera, davant d’on vivia la meva família, encara que això jo només ho conec per fotografies. El que sí recordo és la que celebraven al “Frente de Juventudes”, on ara és el Centre Dual, i que era un espai que donava al pati del que havia estat el teatre de Les Canyes. Hi penso tant, que l’any passat vaig anar-hi per dibuixar les restes de la façana i vaig tenir una gran sorpresa. Jo recordava un espai immens i no ho era pas. També hi havia un encanyissat que emmarcava els estands. Em delectava observant la maquinària i recollint petits cartronets publicitaris a les paradetes..[/vc_column_text]

Els cavallets, la fira, que s’instal·lava prop del carrer de Sant Joan i era un element imprescindible per a aquesta celebració. La tómbola, la xurreria, el tren de la bruixa, cotó de sucre… tresors d’infantesa.

Em ve a la memòria que, de petita, els dies de la Festa Major eren uns dies especials perquè l’àvia feia aquells canelons i el rostit que mai més he tornat a menjar. Sense oblidar-me del “pijama” que ens menjàvem per postres –flam, gelat i  fruita en almívar–. Abans de dinar, però, havíem anat al pati de l’Ateneu a fer el vermut. Ho recordo molt vagament, però m’imagino les taules de marbre i l’encanyissat que refrescava aquesta plaça, avui dia força oblidada per molts de nosaltres. De fons, la cobla que tocava alguna sardana. M’agrada tant aquest record! Sobretot quan observo una fotografia dels meus pares tan joves, pocs anys abans que jo naixés.

Per la Festa Major, a casa convidàvem la família d’Olesa i això em permeté anar al ball ja de ben petita perquè acompanyava una de les meves cosines. També feien teatre o sarsueles que interpretaven companyies de fora, peces com ara Cançó d’Amor i de Guerra, que convertien personatges com ara l’Emili Vendrell en un mite. Tot i que jo no hi anava, com que a l’avi li agradaven molt, a casa es respirava alegria i ell es passava moltes estones explicant-nos què feia quan era jove, ens cantava fragments de sarsuela molt desafinades, però em feia feliç sentir-lo.

Com que tinc poc espai, solament us faig unes petites pinzellades del que significa per a mi aquesta entranyable festa. Després vindria la joventut. No suportava el tema de les pubilles ni les majorets, ni res que ens utilitzés a les noies talment com un objecte. Vaig ser una dona inconformista, ho confesso, però crec que aquest és un tret característics de la majoria de joves. He treballat tota la meva vida professional amb adolescents i sempre els he sentit dir que aquest és un poble avorrit, però també m’ho havien dit en d’altres pobles. És la marca de l’adolescència.

En aquest període m’agradava anar a la piscina i també a fer el vermut a cal Xef o a ca la Manolita i, més tard, al Kermesse, un espai on ens reuníem la joventut; però això no feia Festa Major, ni tampoc ho era anar a la discoteca. Era el moment en què buscàvem innovació i tot el que ens oferien els adults no ens agradava. Jo preferia marxar a la muntanya, cosa que no agradava gaire als de casa. Ho entenc.

De més gran anava sovint al teatre que aleshores es feia al teatre nou de La Passió. Potser l’obra que recordo amb més estima és la que vaig veure als anys setanta. Era una producció de la companyia DAGOLL DAGOM, Antaviana, basada en contes de Pere Calders i amb les músiques galàctiques de Jaume Sisa. Una meravella! Hi vaig anar amb l’Yildiray, un amic que passats els anys seria el meu company de vida. Aleshores era un turista, no entenia ni un borrall de català, ni castellà, perquè entre nosaltres parlàvem francès. Tot i així, li va agradar molt! En sortir del teatre, jo volava al seu costat!

Els anys van passar i vaig marxar de la cleda protectora del meu poble. Vaig descobrir un món nou i va ser aleshores quan vaig començar a valorar aquella Festa Major enyorada. Va coincidir el meu retorn a Esparreguera, encara que només fos per aquestes dates, acompanyada d’uns amics francesos, turcs i madrillenys –una samfaina!–, just en aquella Festa Major memorable, la primera  de la democràcia. Va ser un esclat popular i jo retornava a casa acompanyada d’uns amics que ho han estat fins ara. Estava tan contenta de compartir el meu petit país, la família i els amics amb ells i elles!

Més tard vindria a viure altra vegada a Esparreguera amb la meva nova família i a partir d’aleshores el fil conductor d’aquesta festa serà quasi sempre l’acompanyament als meus fills. Dinàvem com sempre a casa dels pares. Encara hi érem tots. La vida a vegades et sacseja de tal forma que et fa esborrar injustament aquests fragments de vida tan intensos i tan bonics. Malgrat el pas dels anys, encara em fa somriure quan veig la taula parada de Festa Major i tots al voltant.

Els fills t’ensenyen a viure altra vegada i va ser amb ells que vaig tornar a participar plenament de la festa. Es tractava, inconscientment, d’ensenyar-los què som: geganters, bastoneres, teatreros, ballarines, músics, castellers… Ells havien de decidir què volien ser.  I així vam viure una nova etapa. La cercavila s’omplí dels colors i de la fantasia que aporten els infants. Recordo amb molta tendresa el dia que el Denís i l’Erol van participar com a geganters. Duien l’Espàrrec, el nou gegant per a les criatures. Vam gaudir molt, però també van descobrir que tot requereix un esforç. Més tard ja serien autònoms i començarien amb els diables. Quin patir els dos primers anys!

Va ser a partir d’aleshores que, per la Festa Major, els visitants a casa nostra s’intensificaren: començava així una nova etapa. Ara es tractava de mostrar al món què som nosaltres. I amb molt d’èxit perquè, encara que per sistema sempre es critica la Festa Major, aquesta la fem nosaltres, la gent. Sense nosaltres, el poble, no existeix la festa.

Valoro molt positivament l’esforç que uns quants anys va fer l’Enric Gasa amb el “Festival Internacional de Dansa d’Esparreguera”. Rememoro quan va venir –crec que era l’any 2008– amb un munt de ballarins i ballarines acompanyats d’uns músics de gran qualitat, que ho feien més per amistat que no pas per guanyar diners. La mare de l’Enric, com sempre, ho havia preparat tot per a rebre’ls a casa seva, però no tenia prou espai, i nosaltres en vam acollir uns quants, la majoria de l’òpera d’Istambul o bé d’Ankara. Van ser uns dies fabulosos per a ells i també per a la nostra família; amb alguns encara mantenim el contacte. Els va encantar Esparreguera i la seva gent! El mateix va passar quan per la Festa Major vam organitzar la visita de l’Escola de Música d’Allerød, Dinamarca, que ompliren el poble de música i colors.

Hi ha un altre tipus de Festa Major que no voldria oblidar i que també m’agradava molt. Parlo del món de la fotografia; m’encantava anar a veure les exposicions a la biblioteca. Les recordo en blanc i negre. No tinc memòria del color. El color el deixo per als concursos de pintura ràpida. També gaudia de passejar tot xafardejant què pintaven aquells artistes.

Ja de més gran, associo la idea de Festa Major amb les exposicions i xerrades que havíem organitzat amb el Col·lectiu Esparreguerí de Recerques, especialment  la dedicada a les esglésies i capelles  l’any 2002  o la de “Dones d’Esparreguera”  al 2011.

I enguany tindrem una nova Festa Major i també la gaudirem perquè ja he dit abans que la festa som nosaltres, el poble. Tenim la sort de ser-hi i això és el que ens ha de fer forts. Voldria finalitzar amb una abraçada ben forta a tots aquells i aquelles que aquesta Festa Major trobaran a faltar algun ésser estimat. Nosaltres també.

Comentaris

  • Maria Corominas Canal
    2020-07-11
    de octubre de

    Un article molt bonic, Joana. Jo vaig arribar a Esparreguera en temps del Kermese 😉
    Els teus records ens han desvetllat els nostres. Gràcies per compartir-los!

    respon
  • Joana
    2020-07-12
    de octubre de

    Amb tu he compartit 40 anys de la meva vida. Sou la meva família. Ho vaig pensar ahir quan van venir l’Alba ambb el Martí i el Joan.

    respon
  • Manoli Noguero
    2020-07-12
    de octubre de

    Recordo tot el que dius en aquest article.
    La primera fira que jo tinc en la meva memòria es la del mercat.
    La placeta del carrer Torrent Mal me l’has fet recordar, al fons hi havia un caminet per poder pujar a la carretera, sempre el pujava de la ma de la meva mare per anar a l’escola o a comprar la carn del Leandre.
    Gràcies per compartir aquests records, al fer-ho m’has despertat alguns que jo ja no tenia

    respon
  • Mariona Masferrer
    2020-07-12
    de octubre de

    Ho recordo tot com tu ho expliques, només hi afegiria l’olor de les truanes que florien just per aquestes dates i perfumaven l’ambient amb, el que per mi, des d’aleshores seria l’olor de la Festa Major……i el vermut amb cloïsses de cal Vaquer, amb el meu pare…..

    respon
  • Ferran Mach i Castells
    2020-07-12
    de octubre de

    S’ens humitegen els ulls fins una llagrima rodolar galta avall,temps d’enyor sobretot al pensar amb els que ho haviem viscut, .Gracies Joana .
    Si voleu hi ha un petit poema d’en Jaques Prevert , es diu E la fette continue . Anima i estimula . Que poguem gaudir de la festa.

    respon
  • Anna Grau
    2020-07-12
    de octubre de

    Jo també ho recordo com dius tu Joana, però també recordo que la fira primer ,estaba a la placa del Rei, abans no ha havia els pisos de correos, i havia prou espai

    respon

Publica un comentari

Check out our
i

Apparently we had reached a great height in the atmosphere, for the sky was a dead black, and the stars had ceased to twinkle.